Allunyada i absent, respira el seu aire d’olor intensa de mar sense ser una ciutat de mar.
Des dels campos solitaris, els llits invisibles dels
fons dels canals, els carrerons sense sortida o amb només sortida a l’aigua, sap
com construir-se un espai protegit des d’on respirar distant.
Silenci d’humitat
i de pedra.
Sap explicar-se
molt bé a ella mateixa que li cal viure sola, nedant asseguda i banyant-se
eternament per camins d’aigua verda i grisa.
He relliscat per
les pedres polides i arrodonides per tants passos i m’he pelat els genolls.
1. Fotografia de Jacques Henri Lartigue.
2. Amb vaporetto pel Gran Canal.
