Egon Schiele

Bilbao. Museu Guggenheim.  Egon Schiele.  Viatge.  Arquitectura habitada. Canvien els enquadraments dels dies, la composició de les hores, els accents i la llum, les cadires on seiem, les posicions del cos, el color del punt de vista i la pell de les textures. Les direccions del mirar. La mirada.

1.   Dona ajaguda amb mitges verdes, Adele Harms, 1917.

2. Wally amb brusa vermella i els genolls aixecats, 1913.

fi i m o a

Les mirades, la progressió de les mirades, el lloc de les mirades, el lloc on les mirades, les mirades de després, les d’abans, les mirades a enlloc, les mirades de mentrestant, els ulls-passar, els ulls-oratge, els ulls-amb. Tantes mirades com remors, tantes mirades com oceans, tantes mirades com tempestes, com bladars, com viatges, com palaus o cambres; les mirades-mans, les mirades-veu, les mirades-gest, les mirades cos i ulls i fer l’amor. Les mirades en el temps.

És mig girat d’esquena quan es descobreixen el rostre i la mirada veritables?

Víctor Sunyol, AD STALKER LATERE de Quadern d’esbossos
(2006 – 2011). De propera publicació

Dibuixos de Marc Vicens

(gràcies a tots dos, a tots els que aneu dibuixant)

núm. / 215000 / 8 / 20028

Marrakech,
abril 2009

. En Quer avui fa 8 anys. Un queixal se li mou.

Dies de regalar fang, aigua. aire i foc.

Ceràmica.

http://bircap.blogspot.com.es/

B I R C A P

banyera

Abrigar-me d'aigua a la banyera quan ja no hi ha ningú despert
i notar físicament el silenci de com el pensament es desfà i es va tornant líquid
i de com torna a entrar per la pell,
 ja dissolt, 
i una mica més fàcil ara d'escoltar.

Doris Salcedo

1 i  3. Untitled, 2008.

2. Untitled, 1989.

esperant per fer cagar el tió

Ritual in Transfigured Time. Maya Deren. 1946

El pare està digitalitzant les fotografies velles que la mare guarda tan ordenades.

El pare, jo i una peça al torn. Any 1973.

Podria posar una música de pasdoble,
o un valsjota.
Podria posar el volum al màxim.
I podria ballar movent el cap ben fort a la dreta i a l'esquerra i sense parar.
Els cabells fent-me cops als ulls.
I així no veuria bé si semblen ferides o són cicatrius
tot el que em va girant, esborrant-se, pels costats.

. . . . . . .

. . . . . . .

. . . . . . .

Bellugues. De la Inès, de cosas bonitas e inconcretas.

Cançó, no em deixis caure de la Marta Rius.

1. Fotografia d'Alex Howard

2. Imatge via circulare

Potser ajuntar les mans

com fent un bol.

Potser després girar-les

com fent una muntanya.

(Una taula,

una cadira,

una muntanya,

un formatge,

una copa de vi

i un acordió.)

1. Kitasono Katue, plastic poems
2. De flickr, via Mythology of blue

igno

1. El novembre de l'any passat vaig trobar aquesta foto però no en vaig saber l'autor/a. Avui, per casualitat i després d'un any, he trobat que és una fotografia d'Alessandra Sanguinetti. 

2. Anells, Knoten Ringe, de KATKA.

No posar el cap al mes de novembre de fa un any. 
Enfonsar el cap en un ram ben gros d'hortènsies.

M'escalfo a la vora del foc pensant en l'aigua.
















1. Nympheas de Monet, de Romaric Tisserand
2. Bol blanc de ceràmica coreana de hotoke antiques , via graph and compass

estudi

1. Cadires de Jean Prouvé, via wocka

2. Espai amb llum i cadires de Jean Prouvé, via brick house

Acabar l'estudi. Una taula amb l'estructura de ferro, i molt llarga, de tres metres. El pare hi posarà taulons de fusta de pollancre. Una taula molt llarga.

I cadires.

sonata Opus 8, núm.1

El passat em va semblar més llarg, tou i moldejable i el futur curt, rígid i trencadís.

Fang i vidre.

Avui a la tarda, sortint de la feina, un ramat molt gran de vaques desfilava pel mig de Camprodon, creuant el poble tranquil·lament. Circulaven, passejaven. Semblava que simplement canviaven de costat, d’una muntanya a la del davant.

Agafem bolets, ens volem emportar el bosc a dins de casa.
Fem fotografies del petit menjant una magdalena, ens volem emportar la tarda del diumenge.

Claude Monet.

Fotografies amb l'olor d'aquest divendres.

sentier de désir / stradina dal niente

"Sender de desig (sentier de désir en francès, desire path en anglès) és un terme que es fa servir en urbanisme i arquitectura de paisatge per referir-se a aquests caminets o dreceres, dins de zones urbanitzades, que no han estat planejats des de dalt, sinó que més aviat han estat traçats per l'erosió provocada pel pas de la gent que busca el camí més curt entre dos punts, o que busca evitar algun obstacle o marrada innecessària."

 Senders de desig, cultura/s, La Vanguardia, 7/11/12

fotografia d'Amira Fritz,
imatge via aonoco

arquitectura

Moltes vaques.

(amb una en faria prou)

Prou per quedar-me allà clavada mirant i esperant. Mirant i esperant al seu costat.

Escoltant el seu no dir i el seu ser.

(veig cada dia uns quatre o cinc prats a la vora de la carretera  atapeïts  de vaques. A cada prat les vaques són totes d’un mateix color. Unes són totes grises  d’un gris de les pedres. Unes són totes grises d’un gris més groc, de sorra. Unes són totes marrons d’un marró de coure. Unes són totes marrons  d’un marró més de terra)

A cada prat n’hi ha d’ajagudes i de dretes. Unes mirant d’esquenes i les altres també però una mica més girades. Són vaques molt quietes. Quietes no, immòbils. Són cases.

Són edificis. Són places. Refugis. Són la gent a les mesquites. Campanars.

Són i hi són. Són les cases que dibuixen carrers.

Només mirant i esperant, de la seva manera i al seu costat.

1. Dibuix de M.Vidal. 3r d'ESO
2. Bol de ceràmica de Nelson Smith, via ernests