igno

1. El novembre de l'any passat vaig trobar aquesta foto però no en vaig saber l'autor/a. Avui, per casualitat i després d'un any, he trobat que és una fotografia d'Alessandra Sanguinetti. 

2. Anells, Knoten Ringe, de KATKA.

No posar el cap al mes de novembre de fa un any. 
Enfonsar el cap en un ram ben gros d'hortènsies.

M'escalfo a la vora del foc pensant en l'aigua.
















1. Nympheas de Monet, de Romaric Tisserand
2. Bol blanc de ceràmica coreana de hotoke antiques , via graph and compass

estudi

1. Cadires de Jean Prouvé, via wocka

2. Espai amb llum i cadires de Jean Prouvé, via brick house

Acabar l'estudi. Una taula amb l'estructura de ferro, i molt llarga, de tres metres. El pare hi posarà taulons de fusta de pollancre. Una taula molt llarga.

I cadires.

sonata Opus 8, núm.1

El passat em va semblar més llarg, tou i moldejable i el futur curt, rígid i trencadís.

Fang i vidre.

Avui a la tarda, sortint de la feina, un ramat molt gran de vaques desfilava pel mig de Camprodon, creuant el poble tranquil·lament. Circulaven, passejaven. Semblava que simplement canviaven de costat, d’una muntanya a la del davant.

Agafem bolets, ens volem emportar el bosc a dins de casa.
Fem fotografies del petit menjant una magdalena, ens volem emportar la tarda del diumenge.

Claude Monet.

Fotografies amb l'olor d'aquest divendres.

sentier de désir / stradina dal niente

"Sender de desig (sentier de désir en francès, desire path en anglès) és un terme que es fa servir en urbanisme i arquitectura de paisatge per referir-se a aquests caminets o dreceres, dins de zones urbanitzades, que no han estat planejats des de dalt, sinó que més aviat han estat traçats per l'erosió provocada pel pas de la gent que busca el camí més curt entre dos punts, o que busca evitar algun obstacle o marrada innecessària."

 Senders de desig, cultura/s, La Vanguardia, 7/11/12

fotografia d'Amira Fritz,
imatge via aonoco

arquitectura

Moltes vaques.

(amb una en faria prou)

Prou per quedar-me allà clavada mirant i esperant. Mirant i esperant al seu costat.

Escoltant el seu no dir i el seu ser.

(veig cada dia uns quatre o cinc prats a la vora de la carretera  atapeïts  de vaques. A cada prat les vaques són totes d’un mateix color. Unes són totes grises  d’un gris de les pedres. Unes són totes grises d’un gris més groc, de sorra. Unes són totes marrons d’un marró de coure. Unes són totes marrons  d’un marró més de terra)

A cada prat n’hi ha d’ajagudes i de dretes. Unes mirant d’esquenes i les altres també però una mica més girades. Són vaques molt quietes. Quietes no, immòbils. Són cases.

Són edificis. Són places. Refugis. Són la gent a les mesquites. Campanars.

Són i hi són. Són les cases que dibuixen carrers.

Només mirant i esperant, de la seva manera i al seu costat.

1. Dibuix de M.Vidal. 3r d'ESO
2. Bol de ceràmica de Nelson Smith, via ernests